Això em van dir que tenia quan vaig començar a parlar de com m’havia agradat la XXX Mostra de Teatre d’Alcoi. En dir que era la millor que he viscut. I per molt que repasse no, no eren les ganes de Mostra, 2 anys després, el que em posava el somriure als llavis.
Vaig gaudir amb l’estrena de dos espais que aportaven i molt. La Capella va resultar perfecta per al teatre íntim. I quin espai podia ser millor per emmarcar “Vidas enterradas”? Actual, pròxima, colpidora, entranyable i humana parlant de les vides soterrades a les cunetes. Parlant de Memòria. El quadre final és especialment corprenedor. Una de les meues top 5 de la Mostra.
Una altra de les meues preferides, “La panadera”, també jugava en un escenari d’estrena a la Mostra: la Sala Àgora que ha millorat molt com a espai multifuncional. El text fa mirar les coses des de punts de vista que potser no havíem contemplat en un món en què el whatsapp ha guanyat massa protagonisme. I ho fa amb uns intèrprets molt solvents que rendibilitzen extraordinàriament l’escenografia. Un encert molt redó que fa jugar l’espectador entre la ràbia, l’empatia i l’esperança. Al mateix espai ho vaig passar d’allò més bé amb un bombonet menudet que de segur farà molts kilòmetres: “Roda”.
A la Sala del Centre Cultural vaig gaudir moltíssim amb els altres dos espectacles del meu top 5: “Nautilus” i “L’abraçada dels cucs”. I no vaig ser l’única. Les han seleccionades per la gira de la Xarxa Alcover de la pròxima temporada. La primera, a més d’agradar a grans i menuts pel seu ritme, eficàcia i efectisme, també dóna bones lliçons. És una peça de molta actualitat, una bona crítica, molt ben executada, a l’acció destructiva de l’home sobre la mar.
“L’abraçada dels cucs”, per la seua banda, és un encert ja des del títol. Abraçar sense braços és la metàfora perfecta per a parlar del tabú del suïcidi, de com despertar després de fallar en l’intent… Una altra volta, temes que no ens posem al cap però que són ben presents en la vida, tot i que no se’n parle. Els actors donen realitat i humanitat a un text que s’empassa sense adonar-se’n entre reflexions i somriures.
Doncs sí, ganes de Mostra. Només de recordar el millor de la 30a edició, ja tinc ganes que arribe la XXXI Mostra de Teatre d’Alcoi.
Majo Pallarés-i-Maiques